Quan et converteixes en mare o pare, les teves prioritats canvien totalment. Sembla mentida, com en qüestió de nou mesos, els nostres interessos es transformen en altres completament diferents.

De cop i volta sents el pes d’una responsabilitat, que ja mai més marxarà, la teva vida gira entorn de la cura i l’estima cap al nou nadó que ha vingut a formar part de la nostra família i pensem… Com hem pogut viure fins aleshores sense ell?

Els primers anys passen esmunyedissos, el temps comença a anar a més velocitat, i així ens passem els primers anys de vida entre bolquers, rialles, apiretals i «primeres vegades»… el primer passeig, la primera dent, la primera passa, les primeres paraules…

Entre tantes sensacions agradables també s’instaura un nou malestar, sense fer soroll, com qui no vol la cosa, «el sentiment de culpa». Culpa per no poder passar tant temps com ens agradaria amb els nostres fills/es, culpa per creure que no ho estem fent del tot bé, per no poder arribar a tenir-ho tot tant controlat com ens agradaria.

I entre escollir la millor escola pels nostres fills/es, celebracions d’aniversaris i acompanyaments a extraescolars, gairebé sense adonar-nos… van creixent, i apareixen nous dubtes «Com serà la seva adolescència?» i potser, innocentment, creiem que els nostres fills/es adolescents seran més tranquils, desafiants, empàtics, inestables, apàtics…segons la sort que tinguem, i busquem fórmules màgiques, quantes vegades hem escoltat la típica frase de: «On és el llibre d’instruccions?»

Però aquesta no és la qüestió.

Si volem que els nostres fills i filles siguin generosos, responsables, compromesos, tolerants…no hem de buscar fora de casa la fórmula secreta, ja que la resposta la tenim ben a prop.

Si des de casa veuen que els pares no tenim prejudicis i es tenen en compte diferents pensaments, els farem més tolerants.

Si enlloc d’afalagar-los constantment, els eduquem des de la humilitat, potenciarem que no infravalorin als companys creient-se superiors i aprendran a tolerar la frustració, i acceptar les derrotes o les situacions que els incomoden, de bones maneres.

Si a la nostra família fem accions que demostrin agraïment cap els altres farà que ells siguin respectuosos i tinguin consciència del valor de les coses.

I segur, que tots i totes coincidim en voler que els nostres fills i filles siguin responsables, doncs bé, prendre consciència que els seus actes tenen conseqüències és clau perquè es responsabilitzin de les seves accions, i nosaltres som els primers que hem de tenir-ho clar, i deixar de disculpar-los, i acceptar que de vegades, s’equivoquen i han d’aprendre dels errors. No vulguem solucionar-los la vida, sinó creuran que ells no són capaços per si mateixos.

Acompanyem el seu camí oferint el nostre exemple i amb sentit comú, si ho pensem bé només necessiten sentir-se escoltats, compresos, el nostre amor cap a ells no té condicions, que en siguin conscients d’això ja els donarà la seguretat que necessiten per anar fent el seu propi camí.

Hi ha dos tipus de pares: els que preparen el camí per als fills…i els que preparen els fills per al camí.

I tu de quin equip ets?